Categoria: Blog

Del 9 a l’11 del passat mes de setembre es va celebrar a Bolonya la conferència PLEA 2015 (Passive and Low Energy Architecture), a la qual va assistir el nostre company Sergi Aguacil, Enginyer i Arquitecte de l’equip, per presentar, juntament amb dos investigadors més del ‘Laboratory of Architecture and Sustainable Technologies’ (LAST), que és un dels departaments de l’École Polytechnique Fédérale de Lausanne (EPFL), on està desenvolupant la seva tesis doctoral i col·laborant en diversos programes d’investigació relacionats amb l’arquitectura Sostenible des de fa ja més d’un any.

Concretament, s’hi ha presentat una ponència, redactada per aquest equip, on s’hi estudia la viabilitat d’implantar sistemes integrats d’energia fotovoltaica (BIPV, Building Integrated Photovoltaic Systems, en anglès) en la renovació i rehabilitació d’edificis i teixits urbans, prenent com a exemple un cas d’estudi d’un edifici d’habitatges de Neuchâtel (Suïssa).

A continuació us oferim un resum de l’article presentat; si us interessa llegir-lo sencer (en anglès), el podeu descarregar aquí.

Context. Antecedents

Les diferents directives impulsades per la UE i la resta de països d’Europa, Amèrica del Nord i Austràlia relatives a l’eficiència energètica dels edificis són cada vegada més restrictives, i els diferents governs hi han respost aprovant objectius i estratègies encaminades a complir aquests objectius. Concretament, Suïssa va aprovar la seva ‘Estratègia Energètica 2050’ (SFOE; Swiss Federal Office of Energy, en podeu descarregar el document en aquest enllaç, que preveu, entre d’altres mesures, la instal·lació de sistemes fotovoltaics en els edificis existents, de manera que l’any 2050 es cobreixi amb aquestes instal·lacions una tercera part de la demanda total d’electricitat de tot el país.

Així, sorgeix la necessitat d’aplicar solucions de disseny integrat en l’àmbit de l’arquitectura i l’urbanisme, de manera que la instal·lació d’aquests sistemes de producció d’electricitat mitjançant plaques solars fotovoltaiques sigui una etapa més en el conjunt d’una estratègia global dins la regeneració i la rehabilitació dels edificis i teixits urbans.

Cas d’Estudi

El document presentat a la conferència PLEA, com ja hem comentat, es basa en un cas d’estudi real d’un edifici d’habitatges a la ciutat de Neuchâtel, construït durant la dècada dels 70, de quatre plantes d’alçada, i amb un total de 18 habitatges. L’edifici fou rehabilitat l’any 2013, connectant-lo a la xarxa urbana de calor (DH, District Heating), que cobreix la demanda d’aigua calenta sanitària i calefacció, però sense contemplar la instal·lació de plaques solars fotovoltaiques, que el document presentat sí que preveu.

Es dibuixen tres escenaris per tal d’analitzar els costos i períodes de retorn de les inversions efectuades, tenint en compte un horitzó a 40 anys, que són:

– Escenari A: l’edifici en el seu estat original.

– Escenari B: edifici renovat  – amb actuacion passives – d’acord amb les actuacions dutes a terme l’any 2013 corresponent a l’actuació minima per complir amb la normativa vigent SIA 380/1:2009 (millorant-ne l’aïllament de les façanes, sostre i obetures).

– Escenari C: edifici renovat com en l’escenari B, amb la incorporacio de la instal·lació BIPV  – solar fotovoltaica –  que cobreixin la totalitat de la coberta (360 m²), essent el nou material d’acabat.

Un cop analitzades les actuacions que cal portar a terme, i els estalvis aconseguits, veiem que, tot i que l’opció C té un sobrecost de 150.000 CHF (francs suïssos) respecte de l’opció B (amb un 63% de sobrecost), i encara que la legislació suïssa no contempla subvencions directes per a instal·lacions de potència superior a 30 kWp, un acord amb la companyia de subministrament elèctric permet la venda de l’energia elèctrica produïda al mateix preu de compra. Gràcies a això, el període de retorn de la inversió  – de tota l’actuació de renovació, estratègies passives i actives – és molt inferior (16 anys en comptes dels 24 anys de l’opció B on només es contemplava una rehabilitació clàssica). El concepte de vendre l’energia a la xarxa, evita l’acumulació de l’energia en bateries, que ocuparien un espai que en rehabilitació d’edificis existents és difícil aconseguir, per tant ens permet d’utilitzar la xarxa elèctrica existent com a emmagatzematge d’energia.

Conclusions

En el camp de la rehabilitació dels edificis existents, podem aconseguir un 40% d’estalvi energètic respecte d’un edifici ‘convencional’, únicament implantant estratègies passives (renovació dels tancaments i millora de l’aïllament tèrmic de l’edifici), que es pot incrementar fins al 80% si, a més a més, apliquem solucions actives (produir la pròpia energia, ja sigui mitjançant plaques solars per a la producció d’aigua calenta, o la generació d’electricitat mitjançant instal·lacions fotovoltaiques, eòliques, etc.) i a més a més renovem les instal·lacions existents per d’altres molt més eficients.

Addicionalment, els beneficis obtinguts per la producció d’electricitat mitjançant l’anomenat BIPV són claus per assegurar un període de retorn de la inversió que sigui realment atractiu per als propietaris de l’edifici, fent que l’amortització del cost es produeixi en un termini molt mes curt, tenint en compte la vida útil dels sistemes i instal·lacions de nova implantació, que es calcula al voltant dels 30 anys.

Barcelona/ Lausanne, octubre 2015

Sergi Aguacil

Arquitecte

En un dels ‘posts’ anteriors del Blog, vam parlar de l’edifici de ‘La Rotonda’, situat a l’Avinguda del Tibidabo, i que tot i que no és una obra original seva, va ser reformat, al cap de pocs anys de la seva construcció, per l’arquitecte barceloní Enric Sagnier i Villavecchia. L’obra d’aquest arquitecte, que abasta un període de gairebé 50 anys des del 1882, en que obté el títol, fins la seva mort, és força desconeguda per al gran públic, tot i ser, amb gairebé tota seguretat, l’arquitecte amb més edificis construïts a la ciutat de Barcelona (gairebé 300 de documentats). L’única excepció a aquest oblit en que, un cop mort va caure la seva figura (tot i haver gaudit d’un gran reconeixement en vida), tal vegada, és l’exposició que el CaixaForum de Barcelona li va dedicar entre el setembre de 2011 i gener de 2012.

Un arquitecte prolífic i molt desconegut

 Segurament, l’obra d’altres grans arquitectes de la seva mateixa època (Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, etc.) ha deixat els seus edificis en un segon pla, tot i ser-ne autor d’alguns de ben coneguts, prinipalment, com hem dit, a la ciutat de Barcelona. Podem destacar-ne, entre molts d’altres, el Palau de Justícia de Barcelona, juntament amb el també arquitecte Josep Domènech i Estapà; el Temple del Sagrat Cor del Tibidabo, acabat força després de la seva mort pel seu fill Josep Maria Sagnier i Vidal; l’antiga seu central de La Caixa, a la Via Laietana; o l’antic edifici de la Banca Arnús, a la cantonada de la Plaça de Catalunya amb La Rambla, que avui en dia allotja una botiga d’’El Corte Inglés’. El seu orígen de família benestant, i amb molts contactes dins la burgesia barcelonina de l’època, explica també el seu gran nombre d’obres, a banda de les seves innegables qualitats professionals.

La seva obra, com ja hem comentat, abasta gairebé cinc dècades de vida professional, en les que, a banda de demostrar una gran capacitat de treball, va saber adaptar-se als nous estils que anaven sorgint. Els seus edificis mostren sempre un cert eclecticisme, tot i deixar entreveure sempre una semblança amb els estils arquitectònics i decoratius propis de cada moment.

Enric Sagnier i l’arquitectura religiosa

A banda de l’esmentat Temple del Sagrat Cor al Tibidabo, Sagnier sempre va tenir una relació molt estreta amb l’arquitectura religiosa…I aquest és l’inici de la història que, com diu el títol d’aquest ‘post’, ens portarà fins les nostres antípodes…

Des dels inicis de la seva carrera professional, l’any 1884, Sagnier col·laborarà amb l’arquitecte Francesc de Paula Villar en les obres de remodelació de la Basílica de Montserrat. Francesc de Paula Villar, com a anècdota, va ser l’arquitecte inicialment escollit per al projecte del temple de la Sagrada Família, que abandonà al cap de pocs anys, prenent el seu relleu, com és conegut, l’arquitecte reusenc Antoni Gaudí i Cornet. Entre les primeres col·laboracions d’Enric Sagnier a la basílica de Montserrat, podem destacar l’altar i la capella de Sant Josep (1884, considerada la seva primera obra), l’altar del Sagrat Cor (1887) i l’altar de Sant Martí (1895-98). L’any 1903, és nomenat arquitecte del Monestir de Montserrat, en substitució del mateix Francesc de Paula, i s’encarregarà de la redacció del Pla General del Monestir (1908-13), i del conjunt escultòric del Via Crucis, del qual en farà l’esbós i l’ordenació general, deixant a càrrec de l’escultor Eusebi Arnau la realització del conjunt escultòric.

Austràlia

Com hi arribem, doncs, a Austràlia? No hi ha gaires notícies, però després d’una cerca a consciència entre alguns llibres, revistes i la xarxa (veieu les referències més avall), hem pogut establir el fil de la història: l’any 1847 es funda a uns 132 km al nord de Perth, a l’oest d’Austràlia, la que, avui en dia és l’única comunitat monàstica d’aquesta illa-continent: el monestir benedictí de Nova Núrsia, del qual en podeu veure la localització en aquest enllaç. La comunitat va ser fundada per monjos espanyols, i a principis del segle XX, en fou nomenat abat Fulgenci Torres i Mayans, religiós d’origen eivissenc que, entre 1885 i 1895 va ser membre de la comunitat de Montserrat, del mateix ordre benedictí. A tall d’anècdota, el nom de Nova Núrsia prové de l’italià Norcia, lloc de naixement de Sant Benet.

Fulgenci Torres, que coneixia a Enric Sagnier d’aquesta mateixa època en que residí a Montserrat, li va encarregar l’any 1904, un projecte per al Col·legi de Santa Gertrudis. La construcció del col·legi va ser supervisada pel mateix Fulgenci Torres personalment, utilitzant materials i mitjans constructius propis de la zona, i fou acabat l’any 1908.

Sabem del cert que Enric Sagnier va dibuixar-ne el projecte, però no tenim cap dada per afirmar si va visitar en alguna ocasió Austràlia, o bé es va limitar només a enviar-hi uns plànols. La visió de les fotografies de l’edifici, d’estil neogòtic, no ens dóna gaire pistes sobre si es correspon fidelment al seu projecte original (no es té constància del lloc on son els plànols, si és que encara existeixen), o fins a quin punt, durant la construcció, es va modificar el projecte original. L’eclecticisme sempre present a les obres de Sagnier, que ja hem comentat a l’inici, certament deixa molts interrogants oberts, i si bé l’edifici respira un cert aire anglosaxó, i d’entrada no s’adiu amb altres edificis del mateix arquitecte, tot el que en poguem dir no són més que suposicions que no es poden contrastar.

És conegut i ben documentat que Enric Sagnier, juntament amb la seva família, va viatjar algunes vegades a França i als Alps suïssos de vacances, però certament, costa d’imaginar que, a principis del segle XX i en plena activitat professional com a arquitecte, s’embarqués en un viatge fins al continent australià que, en aquella època, suposava ben bé unes quantes setmanes d’anada, i unes altres més de tornada. El més lògic és imaginar que no va poder veure mai la seva obra, ni acabada ni tan sols en construcció, per bé que, com ja hem comentat, no tenim cap font que ens ho pugui afirmar ni desmentir. I tornant a l’oblit que, en general, existeix sobre la figura d’Enric Sagnier del que parlàvem al principi, podem observar que, a les antípodes tampoc se’n recorden de la seva figura, doncs el seu nom tampoc no s’esmenta en cap lloc de la pàgina web de la comunitat benedictina.

Aquest escrit només pretén ser una modesta contribució a donar a conèixer una mica més entre el gran públic la figura d’Enric Sagnier. Com a última curiositat, el seu pare Lluís Sagnier i Nadal, que fou president de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona (l’antiga ‘Caixa de Barcelona’, que es va fusionar amb ‘La Caixa’ l’any 1990), té un carrer  dedicat a Horta, mentre que el mateix Enric Sagnier dóna nom a un petit jardí públic a Sant Gervasi.

Marc Escoda i Estelrich. Arquitecte

www.marq-sostenible.com

Referències bibliogràfiques:

‘Sagnier Arquitecte’. Antonio Sagnier Ed., Barcelona 2007. ISBN 9788461202157

‘Diaris d’un Abat- Bisbe d’Austràlia’. Fulgenci Torres. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 211. ISBN 9788498833966.

‘Revista Montserratina’. Gener, febrer i abril 1915. Consultable via web a l’hemeroteca digital de la  ‘Biblioteca Nacional’

El passat 5 d’abril s’han complert dos anys des de que es va aprovar el RD 235/2013, pel que s’instaurava l’obligatorietat de certificar energèticament els edificis existents en cas de venda, lloguer, o bé els que estiguéssin ocupats per administracions públiques. Passat aquest temps, i amb la perspectiva d’haver fet més de 30 certificacions energètiques al nostre estudi, creiem que pot ser interessant fer un petit balanç dels resultats obtinguts al llarg d’aquests dos anys. I si bé el nombre total de certificacions energètiques no és significatiu respecte del total d’edificis existents, ni tan sols dels que han sigut sotmesos a aquesta, sí que creiem que les dades obtingudes ens permeten fer una radiografia força acurada sobre l’estat del nostre parc edificat, i sobretot, de les possibilitats de millora pel que fa a l’eficiència energètica i l’estalvi d’energia que hi ha.

Dades generals

A MARQuitectura hem realitzat certificacions energètiques de 4 tipus diferents d’edificis: blocs d’habitatges sencers, habitatges unifamiliars, habitatges individuals i locals comercials en blocs d’habitatges. La majoria de certificacions (61%) corresponen a habitatges individuals en blocs d’habitatges, tot i que també hi ha un nombre significatiu de blocs d’habitatges sencers (14%), que ens permeten tenir una visió més global sobre la realitat del parc edificat.

Pel que fa a l’emplaçament dels edificis, habitatges i locals comercials certificats, la immensa majoria es troben a la ciutat de Barcelona (57%) o a la seva Àrea Metropolitana (36%). Únicament hem efectuat la certificació de dos habitatges fora d’aquest àmbit, un situat a la provínica de Barcelona, i l’altre a les comarques lleidatanes; i en ambdós casos s’ha tractat de dos habitatges unifamiliars aïllats.

Com a última dada interessant, pel que fa a les de tipus general, destaquem l’època en que van ser construïts els edificis que hem certificat. Veiem que gairebé la totalitat són anteriors a l’any 1979, en que es va aprovar a nivell estatal la primera normativa sobre l’aïllament tèrmic dels edificis (NBE-CT 79), i que a la pràctica suposava la implantació d’aquesta mesura al sector de la construcció. Únicament hem fet la certificació d’un habitatge construït entre 1979 i 2006 (any en que es va aprovar el Codi Tècnic de l’Edificació), i un altre construït amb posterioritat a la darrera revisió d’aquest, que incorporava exigències encara més estrictes pel que fa a l’aïllament tèrmic.

Resultats de les Certificacions

A continuació presentem els resultats de les certificacions obtinguts, pel que fa als tres paràmetres que hem considerat més rellevants: emissions de CO₂, demanda d’energia primària i demanda de calefacció. No hem analitzat les qualificacions obtingudes pel que fa a la demanda de refrigeració ja que, en gairebé tots els casos, tenen una incidència molt poc rellevant pel que fa als resultats globals. Presentem les dades únicament tenint en compte la lletra obtinguda i no el valor total (kg CO₂/ m²· any, pel que fa a les emissions de CO₂; i kWh/ m²· any, pel que fa a la demanda d’energia primària total i a la demanda de calefacció), ja que els valors poden variar depenent de la zona climàtica en que es situi l’edifici. També creiem que el fet de presentar la lletra obtinguda permet visualitzar més ràpidament els resultats, ja que no pretenem estendre’ns excessivament en anàlisis molt profundes, sinó únicament tenir una visió global sobre l’estat del nostre parc edificat, i els marges de millora que té.

Emissions CO₂

Gairebé el 90% dels edificis, habitatges o locals analitzats tenen una qualificació energètica d’entre les tres pitjors (E, F o G), i concretament, un terç del total, la lletra G.

Demanda Energia Primària

Aquí repetim la tendència del gràfic anterior, fins i tot de manera més acusada: no hi ha cap qualificació entre les tres millors, i gairebé la meitat dels edificis, habitatges o locals analitzats tenen una lletra G.

Demanda Calefacció

Veiem que els resultats segueixen el que hem vist als dos gràfics anteriors, molt similars, en aquest cas, als resultats obtinguts pel que fa a les emissions de CO₂.

Mesures de Millora

En tots els casos, i no únicament pel fet que el procediment de certificació ho exigeixi, sinó especialment per al coneixement dels diferents propietaris de les entitats certificades, s’han plantejat opcions de millora. Aquestes s’han estudiat de manera específica per a cadascun dels casos, plantejant situacions realistes, i s’han centrat en els tres àmbits que s’esmenten a continuació:

–        Millora de l’aïllament tèrmic de la part massissa dels tancaments:

• Aïllament per l’exterior de l’edifici quan es tracta d’un edifici sencer o d’un habitatge unifamiliar aïllat, que no planteja especificitats pel que fa a la imatge exterior (element protegit patrimonialment, etc.)
• Aïllament per l’interior de l’edifici en els casos en que l’anterior opció no era vàlida.
• Aïllament de la coberta en edificis sencers, habitatges unifamiliars o bé habitatges individuals en bloc d’habitatges, situats a la darrera planta.
• Aïllament de la solera de planta baixa en edificis sencers, habitatges unifamiliars o bé locals comercials situats en planta baixa.

–        Substitució de les finestres per d’altres amb fusteries amb trencament de pont tèrmic i vidres dobles amb baixa emissivitat.

–        Substitució de les instal·lacions:

• Instal·lació de calderes de condensació en habitatges amb instal·lació existent de gas natural.
• Instal·lació de sistemes d’aerotèrmia en habitatges sense instal·lació existent de gas natural, o bé en locals comercials.
• Instal·lació de calderes alimentades amb biomassa en habitatges unifamiliars aïllats.
• Instal·lació de plaques solars tèrmiques per cobrir un percentatge de la demanda d’ACS i calefacció, segons cada cas.

Un cop plantejades les mesures de millora esmentades, veiem a continuació quins són els resultats obtinguts pel que fa als tres mateixos paràmetres que hem analitzat abans:

Emissions CO₂

Veiem que el salt obtingut en relació al gràfic anterior d’emissions de CO₂ és força significatiu: hem passat de tenir més de la meitat de les entitats analitzades amb una qualificació d’entre les tres pitjors, a tenir-ne més de la meitat entre les tres millors. També han desaparegut les entitats amb una lletra G, i només un 21% tenen una qualificació entre les 3 pitjors (E, F o G).

Demanda Energia Primària

La millora, en aquest cas, també és proporcionalment comparable a la del paràmetre anterior. Cal fer notar que, en el cas de la demanda d’energia primària, el punt de partida era molt més desfavorable: hem passat de no tenir cap entitat amb una qualificació d’entre les tres millors, i gairebé la meitat d’elles amb la lletra G, a un 25% amb una qualificació A, B o C, i havent reduït d’un 47% a un 18% les que tenen una lletra G.

Demanda Calefacció

En aquest gràfic veiem que, tant el punt de partida com els resultats finals després de l’aplicació de les mesures de millora són força iguals als del primer paràmetre analitzat (emissions CO₂). Concretament, ara tenim més de la metitat de les entitats analitzades amb una qualificació d’entre les tres millors, i únicament un 21% amb una lletra E, F o G (havent eliminat també les que tenen aquesta última qualificació, com ja ens ha passat amb les emissions de CO₂).

Finalment, i abans de passar a les conclusions, volem mostrar tres gràfics que indiquen el percentatge de disminució dels tres paràmetres estudiats. Creiem que, més enllà de la lletra que se li pugui adjudicar a cadascun dels edificis, habitatges i locals analitzats, el percentatge de reducció de cadascun dels paràmetres ens pot donar una orientació sobre el potencial d’estalvi que tenen totes les entitats.

Emissions CO₂

Les dades del gràfic són, creiem, prou significatives: gairebé dos terços de les entitats analitzades (concretament un 64%) disminueixen les emissions de CO₂ en un percentatge superior al 60%.

Demanda Energia Primària

Els resultats, també en aquest cas, són significatius, tot i no ser tan espectaculars com en el gràfic anterior (en l’apartat final de conclusions intentarem donar algunes respostes a aquest fet). Tot i així, més de la meitat de les entitats estudiades redueixen la demanda d’energia primària en més d’un 40% (un valor que creiem prou important), i concretament, més d’un terç d’elles tenen una reducció superior al 60%.

Demanda Calefacció

Un altre cop ens movem en percentatges de reducció, en aquest cas de la demanda de calefacció, que podem qualificar de molt significatius: més de la meitat de les entitats analitzades (concretament el 54%) tenen una reducció de la demanda superior al 60%. I en les ¾ parts dels casos, la reducció és superior al 40%, percentatge prou important com per plantejar actuacions al parc edificat que tinguin períodes de retorn assumibles.

Conclusions

Hem dit a l’inici d’aquest escrit que els resultats obtinguts no pretenem que siguin una fotografia exacta del nostre parc edificat, però sí que creiem que reflecteixen una aproximació prou acurada, tot i que parcial, com per treure’n algunes conclusions. En tot cas, aquí teniu un document de l’ICAEN (Institut Català de l’Energia) de la Generalitat de Catalunya, amb les dades de les primeres 100.000 certificacions efectuades a Catalunya, fins a l’octubre de 2013, que és força més exhaustiu.

En primer lloc, i no és cap novetat, cal prendre en consideració el punt de partida: un percentatge significatiu dels edificis existents van ser construïts abans de l’any 1979, en que, com ja hem dit, va entrar en vigor la primera normativa d’obligat compliment referent a l’aïllament tèrmic dels edificis (NBE-CT 79). No obstant, els valors d’aïllament tèrmic que establia aquesta normativa (encara que matisats a l’alça pel que fa a Catalunya amb l’entrada en vigor de l’NRE-AT 87), eren molt poc exigents. No va ser fins a l’entrada en vigor del CTE l’any 2006, i la seva primera revisió general fa un parell d’anys, que els valors d’aïllament tèrmic exigits als edificis han sigut prou importants. Per tant, ens trobem, en línies generals, amb un parc edificat que és un autèntic malbaratador d’energia, i que  presenta demandes d’energia primària (energia que es genera al lloc de producció) i de calefacció molt elevades.

Per tant, en general, el potencial de millora dels edificis existents és prou elevat. I aquest és precisament un punt que presenta molts atractius des de tots els àmbits: des del punt de vista dels professionals de l’arquitectura i les instal·lacions, és una bossa prou important de feina per als futurs anys, en un moment en que l’obra nova es troba pràcticament aturada, o en tot cas, amb una activitat molt baixa. Des del punt de vista dels usuaris i propietaris dels edificis, permet plantejar actuacions de rehabilitació amb períodes de retorn assumibles dintre de la vida útil dels edificis. I pel que fa a les administracions públiques, és un camp on hi ha grans potencials d’actuació de cara a complir amb les exigències de reducció de CO₂ i de dependència dels combustibles fòssils que, cada vegada més, s’estan plantejant a escala europea i mundial. En aquest sentit, convé recordar que es calcula que, en l’àmbit de la UE, el 40% de l’energia consumida prové de l’ús dels edificis, i que per tant, la seva incidència en les emissions de CO₂  i el consum d’energia total no és gens menyspreable. Ni tampoc els seus potencials d’estalvi.

En els tres darrers gràfics hem pogut veure que, efectivament, els potencials de reducció d’emissions de CO₂ i de demanda energètica (tant a nivell global com l’específica per a la calefacció) són prou importants. Hem apuntat amb anterioritat que, les mesures de millora plantejades en els casos estudiats s’han orientat, bàsicament, a la millora de l’aïllament tèrmic i les finestres dels edificis, i a la substitució de les instal·lacions per d’altres de més eficients. Totes tres actuacions incideixen directament en la reducció de les emissions de CO2, mentre que únicament les dues primeres tenen incidència en la reducció de la demanda d’energia ,tant a nivell global com de calefacció. Aquest fet explicaria que, en els gràfics que hem mostrat, els resultats més espectaculars que hem obtingut han sigut sempre els referents a la reducció d’emissions, essent els guanys en els altres dos paràmetres lleugerament inferiors, per bé que també prou importants.

En resum, i com a conclusió final, és evident que el futur de l’arquitectura, a banda de construir edificis que entrin dins la categoria NZEB (Near Zero Energy Building, edificis amb consum d’energia gairebé nul), d’aplicació per a edificis de nova construcció a l’àmbit de la UE a partir del 2020 (2018 per a edificis públics), passa inexorablement per acometre una rehabilitació del nostre parc edificat amb criteris d’alta eficiència energètica i d’implantació a gran escala de les energies renovables. Només d’aquesta manera podrem garantir un entorn sostenible i respectuós ambientalment.

Sergi Aguacil Moreno. Enginyer Industrial, Arquitecte

Marc Escoda Estelrich. Arquitecte

www.marq-sostenible.com

Abril 2015

Referències

• Ley 8/2013, de 26 de junio, de rehabilitación, regeneración y renovación urbanas.
• Real Decreto 235/2013, de 5 de abril, por el que se aprueba el procedimiento básico para la certificación de la eficiencia energética de los edificios.
• Real Decreto 47/2007, de 19 de enero. Procedimiento de Certificado de Eficiencia Energética. Exigencia derivada de la Directiva 2002/91/CE.
• Real Decreto 314/2006, de 17 de marzo, por el que se aprueba el Código Técnico de la Edificación. Documentos básicos. (2006).
• AICIA – Grupo de Termotecnia de la Escuela Superior de Ingenieros Industriales de Sevilla, para el (2012) Escala de calificación energética para edificios existentes. Madrid: Instituto para la Diversificación y Ahorro de la Energía (IDAE) y el Ministerio de Fomento.
• Real Decreto 1027/2007. Reglamento Instalaciones Térmicas en los Edificios. Establece las condiciones que deben cumplir las instalaciones destinadas a atender la demanda de bienestar térmico e higiene a través de las instalaciones de calefacción, climatización y agua caliente sanitaria, para conseguir un uso racional de la energía.

Tot seguit, us presentem una sèrie d’ajuts i incentius per part de diverses Administracions per aquest any 2015, de cara a aconseguir un parc edificat més eficient, sostenible i amb estàndards de qualitat constructiva més elevats.

La impressió de que les institucions publiques sempre destinen massa pocs recursos a aquest tipus d’ajuts i subvencions és habitual. Per la nostra part, i sense entrar en debats d’aquest tipus, creiem que ha de ser benvingut qualsevol tipus d’ajut, si és per aconseguir incrementar l’eficiència energètica del nostre parc edificat (que, no estem descobrint res de nou, és en general ben pobra), reduir les emissions de CO₂ i la dependència dels combustibles fòssils, i també millorar la seguretat, les condicions d’habitabilitat i accessibilitat dels edificis, i alhora contribuir a millorar el paisatge urbà del nostre entorn.

Agència de l’Habitatge de Catalunya. Ajuts a la rehabilitació d’edificis d’habitatges.

L’Agència de l’Habitatge de Catalunya ha obert la convocatòria per a la sol·licitud d’ajuts a la rehabilitació d’edificis d’habitatges, excepte a Barcelona ciutat i l’Àrea Metropolitana, que compten amb els seus propis consorcis, i que presenten campanyes de manera separada, com veurem seguidament.

Els ajuts es destinaran, en especial, a fomentar l’accessibilitat, amb la instal·lació d’ascensors i l’eliminació de barreres arquitectòniques, a obres de conservació per deficiències greus, i a la millora de l’eficiència energètica dels edificis. Podeu veure’n més informació en aquest enllaç

Consorci Metropolità de l’Habitatge. Programa Rehabilitació 2015

Convocatòria per a l’any 2015 dels ajuts per a la rehabilitació d’edificis d’ús residencial i habitatges de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

L’objectiu d’aquest programa és incidir en els edificis residencials i en habitatges privats integrants de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, per tal de millorar la qualitat de vida de la ciutadania, les condicions d’habitabilitat i el paisatge urbà, i posa a l’abast dels ciutadans i ciutadanes les eines tècniques, econòmiques i de gestió necessàries.

El Programa d’Ajuts per a la Rehabilitació 2015 consisteix en la concessió de subvencions a fons perdut d’un percentatge del cost subvencionable. En aquest enllaç hi trobareu més informació i tota la documentació i normativa relacionada.

Consorci de l’Habitatge de Barcelona. Convocatòria 2015

La convocatòria de l’any 2015 dins l’àmbit de la ciutat de Barcelona no és més que la pròrroga de la corresponent a l’any anterior, atès l’increment d’expedients presentats al 2014 i l’interès generat pels ciutadans i el sector de la rehabilitació.

Les subvencions van dirigides, especialment, a la millora de l’eficiència energètica dels edificis i la reducció del seu consum, a la millora de les condicions d’accessibilitat, la reparació de patologies estructurals, i la millora en general dels elements comuns dels edificis. En aquest darrer cas, i si no hi ha, a més a més, una millora de l’eficiència energètica de l’edifici, les obres poden ser objecte també d’una subvenció, per bé que amb un import menor. En trobareu més informació i tota la documentació relacionada en aquest enllaç.

Pla de Barris. Bellavista, Les Franqueses del Vallès

Per altra banda, i des de l’any 2004, la Generalitat de Catalunya està desenvolupant el Pla de Barris, amb actuacions en àrees de diferents municipis que requereixen una atenció especial. Per aquest any 2015, entre d’altres, s’ha previst actuar al barri de Bellavista de Les Franqueses del Vallès, en el marc del conveni signat entre l’Ajuntament de Les Franqueses i diversos col·legis professionals, entre els quals hi ha el Col·legi d’Arquitectes i el Col·legi d’Enginyers Industrials. Podeu trobar més informació sobre la convocatòria d’ajuts en aquest enllaç.

Substitució de les instal·lacions d’il·luminació exterior obsoletes, ineficients o inadequades.

Per altra banda, i tot i que no porta associada encara cap partida per a subvencions, volem destacar que la Generalitat va aprovar la  Llei de mesures fiscals, financeres i administratives per aquest any 2015 que, entre moltes d’altres, suposa que les instal·lacions d’il·luminació exterior obsoletes, ineficients o inadequades s’hauran de substituir en un termini màxim de 4 anys, per tal de millorar-ne l’eficiència energètica i reduir alhora la contaminació lumínica.Es preveu que el conjunt de mesures que comporta aquesta nova normativa suposarà un estalvi en la factura energètica d’uns 18 milios d’euros anuals, amortitzant la inversió en un període de 5 anys. Podeu llegir-ne més aquí.

Si necessiteu ampliar la informació sobre qualsevol de les actuacions que us hem enunciat, o bé teniu altres dubtes sobre com millorar l’eficiència energètica, l’accessibilitat i les condicions d’habitabilitat i seguretat de casa vostra, us podeu posar en contacte amb nosaltres

Sergi Aguacil. Enginyer Industrial/ Arquitecte

Marc Escoda. Arquitecte

www.marq-sostenible.com

Estem duent a terme una actuació de rehabilitació integral de la coberta d’un edifici d’habitatges situat al barri de la Bonanova de Barcelona. La idea inicial de la propietat era la rehabilitació de la coberta, refent la impermeabilització, ja que es mantenia encara la coberta original de l’edifici (que va ser construït fa 70 anys), i havien començat a sorgir problemes de filtracions d’aigua a l’habitatge situat a la darrera planta.

Per tal de millorar l’eficiència energètica de l’edifici, es va plantejar a la propietat la possibilitat d’aprofitar l’actuació per, no únicament impermeabilitzar la coberta, sinó per aprofitar també l’ocasió per aplicar aïllament tèrmic, i millorar l’eficiència energètica de l’habitatge situat just per sota. A més a més, l’aplicació d’aïllament tèrmic, combinada amb la instal.lació de plaques solars per a la producció d’aigua calenta sanitària, i la substitució de la caldera per una de condensació (molt més eficient), permetia aconseguir estalvis importants, en passar d’un coeficient de transmitància tèrmica de la coberta (valor que mesura la pèrdua d’escalfor a través de l’element constructiu) de 2’44 a 0’43 (projectant 6 cm d’aïllament tèrmic).

En concret, i després dels càlculs efectuats, vam observar que la demanda de calefacció global de l’habitatge de la planta superior disminuïa en un 33%, i la demanda de refrigeració durant els mesos d’estiu, un 10%. Així, d’una despesa anual per a calefacció i refrigeració de 3.971 € passem a una despesa anual de 2.082 € (gairebé la meitat). El sobrecost que representa aïllar tèrmicament la coberta, substituir la caldera i col.locar les plaques solars, es pot amortitzar en un termini de 12 anys, que creiem raonable, ja que les intervencions a la part massissa de l’envolvent de l’edifici podem considerar que tenen una vida útil mínima de 50 anys, i les que es refereixen a les instal.lacions d’uns 15 anys, pel cap baix.

Operacions com les que acabem de descriure són molt interessants de dur a terme juntament amb altres intervencions de rehabilitació a l’edifici, com és el cas que ens ocupa (impermeabilitzar una coberta existent que s’havia quedat obsoleta). És aleshores quan podem amortitzar més ràpidament la intervenció, ja que d’alguna manera ‘compartim despeses’, i aprofitem l’avinentesa d’altres intervencions previstes, proporcionant un confort i unes condicions d’habitabilitat molt superiors a les existents prèviament, aconseguint estalvis d’energia i emissions de CO₂ significatius, i donant alhora valor afegit a l’edifici.

Marc Escoda i Estelrich. Arquitecte

Octubre 2014

Fa temps que tenia aquesta foto a la targeta SD de la càmera, esperant poder seure tranquil.lament una estona per redactar un post i comentar-la.

La lona encara està penjada, i correspon a les obres de rehabilitació de l’edifici de ‘La Rotonda’ (també conegut com a Torre Andreu), situat a la cantonada del Passeig de Sant Gervasi amb l’Avinguda Tibidabo. Es tracta d’un edifici d’estil modernista, construït entre el 1906 i el 1918 per l’arquitecte Adolf Ruiz i Casamitjana, per encàrrec del Doctor Salvador Andreu (famós per les seves pastilles, i per haver sigut el gran promotor de la urbanització del Tibidabo). A la dècada del 1920, va ser ampliat pel també arquitecte modernista Enric Sagnier i Villavecchia . L’edifici ha tingut diversos usos al llarg dels anys, com a hotel, escola, i darrerament, com a centre sòciosanitari, però tot i estar inclòs en el ‘Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la Ciutat de Barcelona’ amb nivell de protecció ‘B’ (el segon nivell més elevat), es trobava en un mal estat de conservació, fet que feia necessària i urgent una actuació de rehabilitació integral.

L’edifici va ser adquirit per la immobiliària Núñez i Navarro l’any 1999, que ha redactat un projecte que preveu enderrocar el 80% del volum edificat, i convertir la façana en un simple teló per a un edifici d’oficines, que sobrepassarà el volum edificat actualment, per sobre de l’alçada reguladora màxima, i incomplint les prescripcions del mateix catàleg de Patrimoni, les alçades reguladores que fixa el Pla General Metropolità, i els paràmetres de relació amb la resta d’edificis de l’entorn protegit de l’Avinguda del Tibidabo. L’obra, que es va iniciar fa uns tres anys, ha sigut possible per l’aprovació d’un Pla Urbanístic per part de l’Ajuntament de Barcelona, que gràcies a la pressió dels veïns i de l’Associació en defensa de l’edifici ‘La Rotonda’ el TSJC va anul.lar en una sentència del 27 de març d’aquest any. Aquesta sentència arriba quan, malauradament, ja s’ha produït l’enderroc de part de la façana, així com de la totalitat de l’ampliació que va dur a terme Enric Sagnier.

No és la intenció d’aquest post la de comentar el projecte de Núñez i Navarro (podeu visitar la web de l’associació per saber-ne més), sinó la de posar de manifest la profunda hipocresia que desprèn la lona que heu pogut veure a la primera fotografia (‘A Núñez i Navarro, més de 60 anys recuperant el patrimoni arquitectònic de la nostra ciutat…’).

Tothom qui passi per davant de les obres i llegeixi el text que figura a la lona, hauria de coneìxer la història de la Casa Trinxet , una magnífica casa modernista obra de Josep Puig i Cadafalch, situada al carrer Còrsega (tocant a Balmes, on avui en dia hi ha això), adquirida per la mateixa immobiliària i enderrocada amb el vist-i-plau de l’aleshores alcalde Porcioles (un altre dia hauríem de parlar de tots els nyaps urbanístics que es van permetre a Barcelona durant el seu mandat), malgrat la forta oposició dels sectors culturals i intel.lectuals del país (aquí teniu un article publicat a La Vanguardia, un altre article aparegut a la revista ‘Quaderns’ del Col.legi d’Arquitectes de Catalunya, i un article de Néstor Luján a la revista ‘Destino’). 

O bé la de la Casa Golferichs, situada a la Gran Via cantonada amb Viladomat, obra de Joan Rubió i Bellver, que es pretenia convertir en un edifici d’habitatges, però que gràcies a la pressió veïnal, va poder ser salvada de l’excavadora (aquí teniu un excel.lent reportatge sobre aquest episodi de lluita de finals dels 70 que es va emetre fa alguns anys per TV3), tot i que ja s’havien iniciat algunes obres d’enderroc que van fer perdre per sempre més algunes parts de l’interior d’altíssim valor arquitectònic.

En el cas de la Casa Golferichs, sortosament es va poder recuperar l’edifici, tot i que mutilat en el seu interior, per a l’ús públic (essent actualment un dels Centres Cívics més dinàmics de l’Eixample). No pretenc discutir en aquest post sobre si La Rotonda ha de tenir un ús obert al barri (seria desitjable), o la seva conservació és compatible amb un ús privat; però el que sembla clar és que el manteniment del valor arquitectònic amb el projecte actual no és compatible, doncs redueix, com ja s’ha dit, la façana modernista a un simple ‘teló’, no tenint en compte cap de les prescripcions de conservació que indica el catàleg d’elements protegits de Barcelona. Si el patrimoni arquitectònic (Rotonda inclosa), pogués opinar, la lona de la fotografia faria temps que hauria cremat…

Ja s’ha obert al públic un dels dos locals ‘CRYSTAL’ a l’Aeroport de Madrid; esperem que l’altre s’obri al públic abans d’acabar aquesta setmana. Us en deixem algunes fotos:

A banda del disseny de mobiliari personalitzat i els accessos amb elements multimèdia, una de les característiques més importants dels dos locals és la il.luminació amb làmpedes de LEDs, que permeten reduir el consum d’energia, allargar la vida útil de l’enllumenat, minimitzant els costos de manteniment, i evitar la presència de fonts de calor a l’interior de la botiga, que incrementarien sensiblement la despesa en climatització. A més a més, el mobiliari s’ha fabricat amb maquinària que controla el tall de les peces per ordinador, minimitzant així els residus.

Fa alguns dies, en el primer ‘post’ que vaig penjar a la pàgina de Facebook de l’estudi (en teniu l’enllaç aquí) parlava de la rehabilitació d’un bloc d’habitatges a Madrid que ha estat recentment executada, passant de tenir una qualificació energètica ‘G’ a una ‘A’. Més enllà d’etiquetes que se li puguin penjar, a aquest o a d’altres edificis, avui vull anar més enllà i fer una aproximació més pràctica al que significa, en termes econòmics, una qualificació energètica més o menys favorable. En aquest mateix article, se’ns donen algunes pistes: una rehabilitació energètica tipus pot costar entre 12 i 15.000 € per habitatge, redueix, en aquest cas, fins a un 92%, les emissions de CO₂, i es pot amortitzar en un termini mitjà de 16 anys. Ens podem creure, aquestes xifres? I si són certes, s’arriba a  amortitzar realment la inversió?

Si ens mirem amb una mica més de deteniment les xifres, i la normativa que regula la certificació energètica dels edificis existents, per al cas d’un habitatge situat a Madrid, ens fixa les següents demandes energètiques, en funció de la lletra que obté cada un dels pisos:

• Classe ‘A’. demanda energètica de calefacció inferior a 23,8 kWh/m²/any
• Classe ‘G’: demanda energètica de calefacció superior a 175,3 kWh/m²/any

Aplicat a un habitatge de 80 m², les demandes totals per any són:

• Classe ‘A’: demanda energètica de calefacció total inferior a 1.904 kWh/any
• Classe ‘G’: demanda energètica de calefacció total superior a 14.024 kWh/any

I si traduïm aquestes demandes a diners (que al cap i a la fi, és el llenguatge que entenem tots, i no únicament els arquitectes), els costos anuals mitjans de calefacció per un habitatge de 80 m² (tenint en compte, per exemple, que aquesta utilitzi l’electricitat com a combustible, que té un preu mitjà de 0.22 €/kWh), és de:

• Classe ‘A’: cost anual calefacció inferior a 419 €/any
• Classe ‘G’: cost anual calefacció superior a 3.085 €/any

És a dir, que pel cap baix, en un habitatge poc eficient podem gastar 8 vegades més en calefacció que en un de molt eficient. Vuit vegades! Sembla (i realment és) una barbaritat! Són creïbles aquests números?

No tenim massa informació, com s’ha comentat, dels costos reals de rehabilitar un habitatge existent, en un bloc de pisos. A priori, i si considerem que per aconseguir una classificació energètica ‘A’, que implica demandes energètiques molt reduïdes (l’estàndard ‘Passivhaus’, utilitzat des de fa més de 20 anys a Alemanya i ara estès per la resta d’Europa, implica, per exemple, una demanda de calefacció màxima de 15 kWh/m²/any; valors encara inferiors, però no massa allunyats, dels que hem indicat per a una qualificació ‘A’), cal actuar sobre la totalitat de l’envolvent de l’edifici (parts massisses i fusteries), així com a les instal.lacions (sistemes de renovació d’aire amb recuperadors de calor, electrodomèstics d’alta eficiència energètica, etc), el valor abans indicat d’entre 12 i 15.000 € s’intueïx clarament insuficient, essent un valor més realista com a mínim el doble d’aquest (30.000 € per a un habitatge de 80 m² implica una repercussió de 400 €/m²; certament, una rehabilitació de grau elevat, suficient per passar d’una ‘G’ a una ‘A’, no implicarà mai inversions inferiors a aquest import). Però sembla raonable pensar que podem aconseguir-ho no desviant-nos massa d’aquestes xifres.

Si ens creiem aquest cost de 30.000 €, i amb un estalvi anual de 2.600 €, la inversió, tot i així, s’amortitza en un termini de 12 anys. És raonable? Val la pena? La resposta està clara: sense cap mena de dubte, sí. La vida útil de les intervencions a la ‘pell’ de l’edifici (és a dir, a les parts massisses i fusteries de l’edifici) no es considera inferior als 30 anys; i en el cas de les instal.lacions, podem suposar una vida útil de 15 anys. Aquests valors, per exemple, són els que considera el programa CE3X, eina homologada per a la certificació energètica d’edificis existents, i per tant els podem considerar dotats d’un grau suficient de fiabilitat. Per tant, un període de retorn de 12 anys seria òptim, i encara més si considerem que, al llarg d’aquests 12 anys, el preu de l’energia no es mantindrà als 0,22 € kWh, sinó que segurament patirà increments considerables (l’increment durant els darrers 5 anys ha sigut del 35%, segons els estudis publicats). Més al nostre favor, doncs.

Però quin és el cost de no rehabilitar energèticament? Es pot quantificar? Quina repercussió tindran les tones i tones de CO₂ que emetrem, si no rehabilitem els nostres edificis? Quina és la petjada ecològica que tindran sobre els ecosistemes l’extracció de petroli o carbó amb el que generarem l’electricitat que ens satisfaci aquesta demanda dels nostres edificis, si no els rehabilitem energèticament? Quants residus nuclears que haurem d’emmagatzemar durant milers d’anys es generaran degut a la producció d’electricitat? Ens ho podem permetre?

Hi ha estudis sobre aquests temes, però no és l’objecte d’aquest post. Únicament pretenem que ho tinguem present tots plegats, a l’hora de decidir fer una arquitectura (i en general, un estil de vida) més respectuosa ambientalment, i més sostenible.

Marc Escoda i Estelrich. Arquitecte

Maig 2014.

Aviat haurem acabat l’obra de rehabilitació de l’habitatge ‘Cal Marc al salí’, al terme municipal de La Coma i la Pedra (el Solsonès). Mentrestant, us pengem algunes fotografies de la darrera visita, amb les obres pràcticament acabades…

Aplicant la màxima de que ‘l’energia més neta és aquella que no es consumeix’, i alhora vetllant perquè la inversió necessària s’ajustés al pressupost previst i s’optimitzés al màxim, es va decidir un cop començada l’obra, que no es modificaria l’acabat exterior de l’edifici, mantenint les dues façanes de pedra i les dues de morter existents, així com l’acabat de coberta (únicament s’han modificat algunes obertures de façana, per permetre el màxim de llum natural i assolellament al sud); col.locant l’aïllament tèrmic per l’interior. En coberta, que és on tenim les pèrdues tèrmiques més importants, hem col.locat fins a 20 cm d’aïllament, aprofitant l’espai disponible entre els cabirons de fusta existents. Així, tot i el clima fred que té la zona a l’hivern, podem garantir una òptima temperatura de confort a l’interior de l’habitatge únicament amb una estufa de llenya, i el suport puntual de dos petites radiadors elèctrics als dos banys.

Finalment, no volem acabar aquest post sense agrair l’ajuda dels nostres companys d’ Arquitectura Ambiental i ReAcció, sense els que aquest projecte no hauria sigut possible de cap manera. Gràcies per l’entusiasme que hi heu posat!

Marc Escoda. Arquitecte

‘The Fountainhead’ (traduïda com ‘El Manantial’ quan es va estrenar en castellà) és una pel.lícula de l’any 1949 dirigida per King Vidor, basada en la novel.la del mateix títol de l’escriptora nordamericana d’origen rus Ayn Rand. Té tots els ingredients d’un gran clàssic de Hollywood: un protagonista, l’arquitecte Howard Roark, fidel als seus principis, insubornable i amb un punt d’humor cínic (una gran interpretació de Gary Cooper, com moltes d’altres); una femme fatale (interpretada per Patricia Neal, que va portar, tot i que per poc temps, la seva relació amb Gary Cooper també fora de la pantalla) impassible, freda i que no dubta a utilitzar els homes per a les seves aspiracions; un argument que ens recorda també, a ‘Ciutadà Kane’ (la premsa i la seva capacitat de manipular a l’opinió pública per generar estats d’opinió a favor o en contra de qualsevol tema); un erotisme dissimulat com només es pot fer quan l’únic camí és la insinuació (aquí en forma de martells picadors de pedra sota un sol de justícia, i gratacels gairebé infinits que se’ns mostren en magnífics contrapicats de càmera), etc…

Read More