El modernisme Català… a les antípodes?
En un dels ‘posts’ anteriors del Blog, vam parlar de l’edifici de ‘La Rotonda’, situat a l’Avinguda del Tibidabo, i que tot i que no és una obra original seva, va ser reformat, al cap de pocs anys de la seva construcció, per l’arquitecte barceloní Enric Sagnier i Villavecchia. L’obra d’aquest arquitecte, que abasta un …
En un dels ‘posts’ anteriors del Blog, vam parlar de l’edifici de ‘La Rotonda’, situat a l’Avinguda del Tibidabo, i que tot i que no és una obra original seva, va ser reformat, al cap de pocs anys de la seva construcció, per l’arquitecte barceloní Enric Sagnier i Villavecchia. L’obra d’aquest arquitecte, que abasta un període de gairebé 50 anys des del 1882, en que obté el títol, fins la seva mort, és força desconeguda per al gran públic, tot i ser, amb gairebé tota seguretat, l’arquitecte amb més edificis construïts a la ciutat de Barcelona (gairebé 300 de documentats). L’única excepció a aquest oblit en que, un cop mort va caure la seva figura (tot i haver gaudit d’un gran reconeixement en vida), tal vegada, és l’exposició que el CaixaForum de Barcelona li va dedicar entre el setembre de 2011 i gener de 2012.
Un arquitecte prolífic i molt desconegut
Segurament, l’obra d’altres grans arquitectes de la seva mateixa època (Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, etc.) ha deixat els seus edificis en un segon pla, tot i ser-ne autor d’alguns de ben coneguts, prinipalment, com hem dit, a la ciutat de Barcelona. Podem destacar-ne, entre molts d’altres, el Palau de Justícia de Barcelona, juntament amb el també arquitecte Josep Domènech i Estapà; el Temple del Sagrat Cor del Tibidabo, acabat força després de la seva mort pel seu fill Josep Maria Sagnier i Vidal; l’antiga seu central de La Caixa, a la Via Laietana; o l’antic edifici de la Banca Arnús, a la cantonada de la Plaça de Catalunya amb La Rambla, que avui en dia allotja una botiga d’’El Corte Inglés’. El seu orígen de família benestant, i amb molts contactes dins la burgesia barcelonina de l’època, explica també el seu gran nombre d’obres, a banda de les seves innegables qualitats professionals.
La seva obra, com ja hem comentat, abasta gairebé cinc dècades de vida professional, en les que, a banda de demostrar una gran capacitat de treball, va saber adaptar-se als nous estils que anaven sorgint. Els seus edificis mostren sempre un cert eclecticisme, tot i deixar entreveure sempre una semblança amb els estils arquitectònics i decoratius propis de cada moment.
Enric Sagnier i l’arquitectura religiosa
A banda de l’esmentat Temple del Sagrat Cor al Tibidabo, Sagnier sempre va tenir una relació molt estreta amb l’arquitectura religiosa…I aquest és l’inici de la història que, com diu el títol d’aquest ‘post’, ens portarà fins les nostres antípodes…
Des dels inicis de la seva carrera professional, l’any 1884, Sagnier col·laborarà amb l’arquitecte Francesc de Paula Villar en les obres de remodelació de la Basílica de Montserrat. Francesc de Paula Villar, com a anècdota, va ser l’arquitecte inicialment escollit per al projecte del temple de la Sagrada Família, que abandonà al cap de pocs anys, prenent el seu relleu, com és conegut, l’arquitecte reusenc Antoni Gaudí i Cornet. Entre les primeres col·laboracions d’Enric Sagnier a la basílica de Montserrat, podem destacar l’altar i la capella de Sant Josep (1884, considerada la seva primera obra), l’altar del Sagrat Cor (1887) i l’altar de Sant Martí (1895-98). L’any 1903, és nomenat arquitecte del Monestir de Montserrat, en substitució del mateix Francesc de Paula, i s’encarregarà de la redacció del Pla General del Monestir (1908-13), i del conjunt escultòric del Via Crucis, del qual en farà l’esbós i l’ordenació general, deixant a càrrec de l’escultor Eusebi Arnau la realització del conjunt escultòric.
Austràlia
Com hi arribem, doncs, a Austràlia? No hi ha gaires notícies, però després d’una cerca a consciència entre alguns llibres, revistes i la xarxa (veieu les referències més avall), hem pogut establir el fil de la història: l’any 1847 es funda a uns 132 km al nord de Perth, a l’oest d’Austràlia, la que, avui en dia és l’única comunitat monàstica d’aquesta illa-continent: el monestir benedictí de Nova Núrsia, del qual en podeu veure la localització en aquest enllaç. La comunitat va ser fundada per monjos espanyols, i a principis del segle XX, en fou nomenat abat Fulgenci Torres i Mayans, religiós d’origen eivissenc que, entre 1885 i 1895 va ser membre de la comunitat de Montserrat, del mateix ordre benedictí. A tall d’anècdota, el nom de Nova Núrsia prové de l’italià Norcia, lloc de naixement de Sant Benet.
Fulgenci Torres, que coneixia a Enric Sagnier d’aquesta mateixa època en que residí a Montserrat, li va encarregar l’any 1904, un projecte per al Col·legi de Santa Gertrudis. La construcció del col·legi va ser supervisada pel mateix Fulgenci Torres personalment, utilitzant materials i mitjans constructius propis de la zona, i fou acabat l’any 1908.
Sabem del cert que Enric Sagnier va dibuixar-ne el projecte, però no tenim cap dada per afirmar si va visitar en alguna ocasió Austràlia, o bé es va limitar només a enviar-hi uns plànols. La visió de les fotografies de l’edifici, d’estil neogòtic, no ens dóna gaire pistes sobre si es correspon fidelment al seu projecte original (no es té constància del lloc on son els plànols, si és que encara existeixen), o fins a quin punt, durant la construcció, es va modificar el projecte original. L’eclecticisme sempre present a les obres de Sagnier, que ja hem comentat a l’inici, certament deixa molts interrogants oberts, i si bé l’edifici respira un cert aire anglosaxó, i d’entrada no s’adiu amb altres edificis del mateix arquitecte, tot el que en poguem dir no són més que suposicions que no es poden contrastar.
És conegut i ben documentat que Enric Sagnier, juntament amb la seva família, va viatjar algunes vegades a França i als Alps suïssos de vacances, però certament, costa d’imaginar que, a principis del segle XX i en plena activitat professional com a arquitecte, s’embarqués en un viatge fins al continent australià que, en aquella època, suposava ben bé unes quantes setmanes d’anada, i unes altres més de tornada. El més lògic és imaginar que no va poder veure mai la seva obra, ni acabada ni tan sols en construcció, per bé que, com ja hem comentat, no tenim cap font que ens ho pugui afirmar ni desmentir. I tornant a l’oblit que, en general, existeix sobre la figura d’Enric Sagnier del que parlàvem al principi, podem observar que, a les antípodes tampoc se’n recorden de la seva figura, doncs el seu nom tampoc no s’esmenta en cap lloc de la pàgina web de la comunitat benedictina.
Aquest escrit només pretén ser una modesta contribució a donar a conèixer una mica més entre el gran públic la figura d’Enric Sagnier. Com a última curiositat, el seu pare Lluís Sagnier i Nadal, que fou president de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona (l’antiga ‘Caixa de Barcelona’, que es va fusionar amb ‘La Caixa’ l’any 1990), té un carrer dedicat a Horta, mentre que el mateix Enric Sagnier dóna nom a un petit jardí públic a Sant Gervasi.
Marc Escoda i Estelrich. Arquitecte
Referències bibliogràfiques:
‘Sagnier Arquitecte’. Antonio Sagnier Ed., Barcelona 2007. ISBN 9788461202157
‘Diaris d’un Abat- Bisbe d’Austràlia’. Fulgenci Torres. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 211. ISBN 9788498833966.
‘Revista Montserratina’. Gener, febrer i abril 1915. Consultable via web a l’hemeroteca digital de la ‘Biblioteca Nacional’