‘THE FOUNTAINHEAD’
‘The Fountainhead’ (traduïda com ‘El Manantial’ quan es va estrenar en castellà) és una pel.lícula de l’any 1949 dirigida per King Vidor, basada en la novel.la del mateix títol de l’escriptora nordamericana d’origen rus Ayn Rand. Té tots els ingredients d’un gran clàssic de Hollywood: un protagonista, l’arquitecte Howard Roark, fidel als seus principis, insubornable …
‘The Fountainhead’ (traduïda com ‘El Manantial’ quan es va estrenar en castellà) és una pel.lícula de l’any 1949 dirigida per King Vidor, basada en la novel.la del mateix títol de l’escriptora nordamericana d’origen rus Ayn Rand. Té tots els ingredients d’un gran clàssic de Hollywood: un protagonista, l’arquitecte Howard Roark, fidel als seus principis, insubornable i amb un punt d’humor cínic (una gran interpretació de Gary Cooper, com moltes d’altres); una femme fatale (interpretada per Patricia Neal, que va portar, tot i que per poc temps, la seva relació amb Gary Cooper també fora de la pantalla) impassible, freda i que no dubta a utilitzar els homes per a les seves aspiracions; un argument que ens recorda també, a ‘Ciutadà Kane’ (la premsa i la seva capacitat de manipular a l’opinió pública per generar estats d’opinió a favor o en contra de qualsevol tema); un erotisme dissimulat com només es pot fer quan l’únic camí és la insinuació (aquí en forma de martells picadors de pedra sota un sol de justícia, i gratacels gairebé infinits que se’ns mostren en magnífics contrapicats de càmera), etc…
Però va més enllà: és un enfrontament entre dues maneres de veure l’arquitectura: la de Howard Roark, fidel al seu estil i als seus principis, als que no vol renunciar-hi per res, i que pels mateixos és capaç de treballar de picador de pedra abans que dissenyar un edifici que no el complagui (tot i que pugui complaure al seu client i a la seva butxaca) i la d’Elsworth Toohey (crític d’arquitectura del diari The Banner), que defensa que l’individualisme s’ha de diluir al servei de la societat, subordinant-se als estàndards de la majoria; i on l’arquitecte, al contrari del que opina Howard Roark, no es representa a si mateix en els seus edificis, sinó que representa a la multitid dels homes. Elsworth Toohey defensa el concepte de col.lectivitat (si bé no està clar que hi combregui…), que l’autora identifica amb el comunisme, tot i que les seves formes (tant de vestir com la seva educació exquisida i refinada, cigarret amb broquet inclòs), es poden qualificar de moltes maneres, excepte de comunistes.
Tot just començar la pel.lícula, a Howard Roark li n’etziben dues de bones: la primera, per part del degà de la facultat on està estudiant arquitectura, que li diu ‘…Vol enfrontar-se sol contra tot el món? A l’arquitectura no hi ha lloc per a la originalitat; ningú no pot millorar els edificis del passat, només s’aprèn a copiar-los. Hem intentat ensenyar-li els estils històrics acceptats, però es nega a aprendre. No considera el criteri de ningú mes que el seu. Insisteix en dissenyar edificis que no s’assemblen a res que s’hagi construït; aquesta escola no té una altra alternativa que expulsar-lo. Com a degà seu, és el meu deure dir-li que vostè no serà mai un arquitecte…’. La segona és a càrrec de Peter Keating, company d’estudis que, un cop ja acabats aquests, li deixa anar aquest discurs: ‘…No pots sobreviure si no aprens a cedir. Mira’m a mi: en només uns anys, estaré al cim de la professió, perquè li donaré al públic allò que vol. Tu no arribaràs a cap lloc…Dissenya els edificis que tots dissenyen i seràs ric i famós. Seràs admirat, seràs un de nosaltres…’ . Per acabar, Henry Cameron, l’arquitecte per qui va començar a treballar i del que hereta l’estudi quan Cameron, vell i alcohòlic, ja no se’n pot fer càrrec, a l’ambulància que el duu a l’hospital (i on s’intueix que ni tan sols hi arriba), li fa aquest discurs final: ‘…Si tens les teves pròpies idees, et moriràs de gana…Gratacels, el més gran invent estructural de l’home. I tot i així, els fan com temples grecs, catedrals gòtiques i mescles de tots els estils antics que van poder copiar, només perquè d’altres ja ho han fet abans. Jo els hi vaig dir que la forma d’un edifici ha de seguir la seva funció. Els materials nous exigeixen formes noves; un edifici no pot prendre parts de la forma d’un altre, així com un home no pot prendre l’ànima d’un altre…’.
Aquests tres discursos inicials li serveixen a Ayn Rand, autora del llibre homònim i guionista de la pel.lícula, utilitzant el discurs sobre la forma i la funció arquitectòniques i personalitzant-ho en una disciplina concreta, per exposar una idea més àmplia, que serà la base del seu pensament objectivista com a escriptora i filòsofa: la defensa de l’egoisme racional, l’individualisme i el capitalisme, enfront al socialisme; la idea que cada individu té dret a existir per si mateix, sense sacrificar-se pels altres ni sacrificant a altres per a ell. Aquest discurs pren força al final de la pel.lícula, quan Howard Roark es defensa a ell mateix davant el tribunal que el jutja per haver destruit la seva mateixa obra, un complex residencial que, tot i que ha firmat el seu company d’estudis Peter Keating (ara arruinat i sense feina mentre que ell ha aconseguit construir un bon grapat d’edificis, clarament inspirats en l’arquitectura de Frank Lloyd Wright), porta el seu segell inconfusible. Roark defensa que, els grans artistes, inventors i científics han estat sols sempre davant la resta d’homes de la seva època: ‘…Cap creador va ser impulsat per un desig de satisfer als seus germans…La seva veritat era el seu únic motiu; la seva feina era el seu únic objectiu. La seva feina, no pas aquells que la utilitzessin…La creació, que donava forma a la seva veritat…No servia a res ni a ningú; vivia per a ell mateix, i només vivint per ell mateix fou capaç d’aconseguir allò que és la glòria de la humanitat…El cervell és la única arma de l’home, però la ment és un atribut de l’individu: el cervell col.lectiu no existeix. L’home que pensa, ha de pensar i actuar per ell mateix…La ment racional no pot subordinar-se a les necessitats, opinions o desitjos dels altres…’
Nosaltres, des del nostre petit estudi, no som, ni de bon tros, pretensiosos fins aquest extrem. Ni tan sols som capaços de decidir entre una posició o una altra (com a humans, i amb un punt d’egoisme, ens sentim, almenys en part, indentificats amb Howard Roark, i fins i tot ens dóna orgull veure que és capaç de no renunciar als seus principis, encara que aquest fet el forci a deixar de treballar com a arquitecte). Alhora, també ens sentim partíceps d’una comunitat global, i creiem que la nostra feina, més enllà que pugui (és la nostra exigència!) satisfer-nos personalment, ha de satisfer unes necessitats col.lectives; no entenem l’arquitectura si no satisfà també un bé comú.
‘The Fountainhead’, per damunt de tot, ens fa pensar, reflexionar i treure les opinions a favor i en contra de les idees i els principis que s’hi exposen; i aquest, precisament, és l’objectiu d’aquest blog que, amb aquest escrit, comença a fer el seu camí. Sigueu benvinguts!
Marc Escoda i Estelrich. Arquitecte
Maig 2014.